Catalunya, una independència per als de baix
Esther Vivas | Público
Milers de persones van sortir ahir al carrer a tot Catalunya, es calcula que un milió i mig, en una cadena humana que va unir el país de nord a sud, en un recorregut de 400 km, per carreteres, places, ponts, carrers…, per cridar alt i fort: “Independència!”. La Assamblea Nacional Catalana (ANC) portava mesos preparant una acció, que ha desbordat el marc polític institucional. La gent, com s’ha vist en declaracions, fotografies, xarxes socials…, ha sentit que escrivia part de la nostra història col·lectiva.
Alguns diran que si el pes del Govern català en l’organització de l’esdeveniment, de si tal o qual partit. Els vincles de CiU i ERC amb l’ANC són reals i, sovint, més estrets del que haurien de ser. Però això no treu que la gran majoria dels que ahir van participar a La Via Catalana cap a la Independència ho van fer perquè volen decidir sobre el futur de Catalunya, perquè la veu del poble català ha estat callada a cop de sentència del Tribunal Constitucional, i molts són conscients que sense mobilització social res s’ aconseguirà.
Però no només el crit d’Independència” s’ha deixat sentir en el transcurs de la cadena, milers de persones han envoltat edificis emblemàtics com l’Hospital Josep Trueta a Girona, l’escola Progrés i l’institut La Llauna a Badalona o La Caixa a Barcelona per exigir no només una “Catalunya lliure” sinó una Catalunya lliure, també, de lladres, retallades, repressió i deutes il·legítims. Independència sí! Però independència de totes les polítiques que ens oprimeixen i fan cada dia més pobres. La independència no és una fórmula màgica que tot ho soluciona, com molts intenten vendre. Pot ser una closca buida si no implica trencar amb les imposicions del capital financer i el pagament del deute.
No es tracta de canviar el Sr. Mariano Rajoy pel Sr. Artur Mas ni el BBVA per La Caixa ni el cas Gürtel pel cas de les ITV ni el Sr. Amancio Ortega pel Sr. Antoni Brufau ni la policia nacional pels mossos d’esquadra. No ens enganyem. No es retalla menys ni es desnona menys ni es roba menys ni es precaritza menys ni es reprimeix menys en català. La independència ha de ser una oportunitat per decidir sobre tot i per fer fora, definitivament, als que ens han robat per sobre de les nostres possibilitats. Una oportunitat per endegar un veritable procés constituent des de baix, per discutir quin model de país i societat volem. Un procés que pugui ser utilitzat, a més, com a palanca fora de Catalunya per enfonsar al règim sorgit de la Transició, donant lloc a d’altres processos constituents a la resta de l’Estat.
El president Mas ens diu avui que consulta sí, ahir que consulta no i que eleccions plebiscitàries sí, abans d’ahir que consulta sí o sí i demà… qui sap què ens dirà. Portar la independència i el dret a decidir fins a les seves últimes conseqüències implica desobeir a lleis i a Constitucions injustes. Les mateixes que confronten els que ocupen pisos buits, bancs, escoles, hospitals, supermercats i, també, els qui es neguen a pagar els peatges. La legalitat institucional s’enfronta a la legitimitat del carrer i als drets, inalienables, dels pobles. Legalitat que els defensors de la “Llei i l’ordre” a Catalunya no estan disposats a trencar.
Hi ha tres elements clau, al meu entendre, si volem avançar cap a una independència per als de baix. Primer, la independència, el dret a decidir, una consulta pel 2014, només serà possible amb la mobilització social per a mantenir la pressió sobre el govern català i espanyol. La manifestació d’ahir va ser, precisament, un pas en aquesta direcció. Milers de persones es van fer sentir, desbordant, parcialment, la dinàmica partidista i institucional. Segon, un país inclusiu, de tots, només serà possible si tenim en compte als silenciats, als oprimits, als invisibles, als “ningú”. No es tracta de construir la Catalunya dels guanyadors sinó la dels perdedors, la dels que només pateixen retallades i reducció de drets. La Catalunya dels immigrants, dels joves, dels aturats, dels sense sostre, de les dones. La Catalunya dels que parlen català, però també castellà, àrab, urdú… El gran repte és sumar a tota aquesta pluralitat, diferència, a la Catalunya del demà, aquesta República Catalana del 99%, tan sobirana com amiga dels pobles veïns. I tercer lloc, que ningú es faci il·lusions, mai serem lliures en mans de qui ven nostre país al millor postor, ja siguin magnats del joc, bancs o mercats estrangers. La independència i la llibertat només seran possibles sense condicionants polítics ni econòmics. De nosaltres depèn.
